—A grans trets, expliqueu-nos una mica qui forma part de MIFAS i com vàreu determinar constituir-vos com a associació.
—MIFAS la va crear l’any 1979 un grup de persones afectades per un o altre tipus de disminució física, amb l’objectiu de revitalitzar el moviment associatiu dins el col·lectiu i poder informar, canalitzar i gestionar els problemes amb què es troben els disminuïts en tots els àmbits: educatiu, laboral, esportiu, habitatge, etc. Deu persones varen signar els estatuts en l’any de la seva fundació, i actualment som més de 2.500 socis. Una de les principals característiques de MIFAS és que està integrada i dirigida per persones amb discapacitats físiques, la qual cosa afavoreix la comprensió dels problemes als quals ha de front el col·lectiu.

—Totes les vostres ofertes se centren a la ciutat de Girona?
—Molts dels nostres serveis són a Girona, ja que és la ciutat on tenim més nombre de socis. Per tant, és lògic que s’hagin centrat i ubicat moltes actuacions a la capital. Has de pensar que hi tenim més de mil socis afiliats i les necessitats també són molt més extenses que en altres comarques.
Malgrat tot, també actuem a les principals comarques gironines, gràcies a les delegacions (Garrotxa, Cerdanya, Ripollès, Baix Empordà...), que ofereixen molts serveis. A més a més, hem de subratllar que si un servei determinat es troba a Girona, i a la comarca d’on és la persona sol·licitant no s’ofereix, la nostra associació posa les facilitats necessàries perquè es pugui dur a terme. Un bon exemple de tot això és la Residència de Discapacitats Físics, un servei que allotja discapacitats d’arreu de les comarques gironines, i no només de la ciutat pròpiament dita.

—Tenim entès que aquesta ha estat una de les millors iniciatives de la vostra associació en aquests 25 anys.
—Sens dubte. Però vull fer un incís per afegir que, a més de ser 25 anys d’història també han estat 25 anys de lluita reivindicativa que encara continua, malgrat que s’ha millorat moltíssim en diversos àmbits.
La residència de què parlàvem consta de 25 places (dues persones internes són de la comarca de la Garrotxa) i és un centre d’autoajuda per a aquelles persones que, a causa de les seves circumstàncies o del grau de disminució física, necessiten un ajut continu en el dia a dia. Això ha suposat cobrir unes necessitats que fins ara no es trobaven en la nostra demarcació i, per tant, ha estat un pas important.
Ara ens hem de centrar a aconseguir petits centres ubicats en cada demarcació per anar absorbint aquelles persones que potser no pateixen una disminució tan acusada, però que també els cal algun tipus de suport.
D’aquesta manera aconseguirem que no hagin d’anar a viure a Girona forçosament i que la cosa estigui més repartida i especialitzada.

—Aquesta residència ha estat important, sens dubte, però expliqueu-nos quins altres serveis ofereix MIFAS.
—Per començar, hem de parlar del servei bàsic d’atenció al soci, que es troba en totes les delegacions i que consisteix en la visita, un cop per setmana i de manera personalitzada, d’un assistent social a qualsevol associat que ho desitgi. Aquest assistent social informa, assessora i ajuda el sol·licitant que en un moment determinat pot necessitar algun tràmit o tipus de document.
També comptem amb el servei d’integració laboral, que abasta dues branques: d’una banda, intentar col·locar persones discapacitades en centres especialitzats de treball, i per l’altra (i de ben segur la més important) integrar la resta en l’empresa ordinària. Això s’efectua a través de diversos contactes entre la nostra associació i el món empresarial i que tenen com a principal objectiu cobrir llocs de treball ajustats al nostre col·lectiu.
Concretament aquí, a la comarca de la Garrotxa, aquest servei està funcionant molt bé, gràcies a la comprensió i la implicació de molts empresaris en aquest tema.

—De fet, està establert que qualsevol empresa de més de 50 treballadors ha de tenir previst que un 2 % de la plantilla siguin treballadors amb algun tipus de discapacitat.
—Exactament. Això es va consolidant de mica en mica, tot i que encara falta camp per córrer en molts aspectes.
Som conscients que el mercat laboral cada cop és més selectiu, i que moltes vegades costa trobar un lloc polivalent i adequat a la persona amb disminució. Tot i així, sempre diguem que el treball dignifica la persona, i en la mesura que ho permeti la nostra discapacitat, s’ha d’arribar a la plena integració en el món laboral. El nostre col·lectiu necessita, i alhora exigeix, que això cada cop sigui més una realitat per aconseguir independència, autoestima i, el que és més important, dependre de nosaltres mateixos en un futur.

—I no passa, oi?
—Mira, aquest tema l’altre dia el vàrem comentar amb el president de la Generalitat de Catalunya, Pasqual Maragall. Les persones que han treballat i, per tant, han cotitzat a la Seguretat Social, quan es jubilen perceben una suma de diners. Això tothom ho sap, i tothom en parla. Una persona discapacitada potser no ha tingut mai a la vida aquesta opció, ni ha tingut la més mínima oportunitat per poder cotitzar, a causa del seu problema. Per tant, no és just que a aquesta persona se li doni una paga de beneficència (que és la que es dóna ara) i que condiciona la seva família en la majoria de casos a mantenir-la tota la vida. S’hauria de poder arribar a igualar-nos amb un mínim alt amb la resta de persones que no pateixen cap mena de disminució. Ara se’ns iguala amb un mínim baix, i no ho trobem just.
La residència de la qual parlàvem abans és l’única de tot Catalunya que no ha signat el concert amb la Generalitat, perquè no vàrem estar d’acord amb el decret de preus. Els nostres pares i fills no tenen la culpa de tenir un familiar minusvàlid i haver de pagar perquè nosaltres haguem d’estar en una residència d’aquestes característiques.
Hi estarem d’acord quan els nostres ingressos ens permetin pagar-nos l’estada sense hipotecar el futur dels nostres fills.

—Queda clar. Però com està el tema de buscar-hi solucions?
—Ara, precisament, s’està redactant la llei de serveis socials i una llei de dependència que determinin els serveis que pot necessitar una persona amb minusvalidesa en la seva vellesa.
És un fet que la gent envelleix cada cop més i que es necessitaran unes persones especialitzades per cobrir aquestes mancances. A més d’aquestes persones, també hi som nosaltres, i ens fa por que això no acabi com els drets que tenim respecte la sanitat actual.

—Què voleu dir?
—Doncs mira, és molt senzill: nosaltres només tenim dret a la sanitat pública, mai a la sanitat privada. Això vol dir que cap mútua d’assegurances no ens vol i que, per tant, quan tenim algun problema de salut hem de fer cua fins que ens toca.
No tenim l’oportunitat de triar sanitat pública o privada. Cap asseguradora espanyola no es vol fer càrrec de nosaltres. Així doncs, només sanitat pública, i gràcies!!!
Per posar un exemple més gràfic i entenedor: una persona normal que necessiti una intervenció quirúrgica al menisc, si ho fa per una privada potser tardarà una setmana i cobrarà l’operació i els dies que duri la seva recuperació. Nosaltres haurem d’esperar un any o dos, depenent de la cua que hi hagi, i evidentment, de cobrar, res de res!

—Que fort! En paraules clares: no us volen!
—Ni ens volen, ni hi tenim dret, ja que no som rendibles, segons ells. Les mútues funcionen com altres empreses, per números i rendibilitat; són, en definitiva, grans negocis en els quals nosaltres som deficitaris, així de simple. Per tant, si aquesta nova llei de dependència de què parlàvem abans prioritza els índexs i els criteris de rendibilitat i beneficis, ja hem begut oli altra vegada!

—Per tant, amb aquest tema es demostra clarament el vostre compromís reivindicatiu altra vegada!
—Exactament! Si fa uns anys eren les barreres arquitectòniques (que encara ho són, però per sort es va agafant consciència), ara toca aquesta nova llei.
Nosaltres, com que no hem tingut l’oportunitat de cotitzar, a causa de les nostres mancances físiques o circumstancials, volem tenir els mateixos drets que les persones normals. No volem ser ciutadans de segona, reclamem el dret de cotitzar o de tenir serveis de primera qualitat. Demanem tenir els mateixos drets que les altres persones, ni més ni menys!

—I el tema d’aparells d’adaptació per a la vostra minusvalidesa, com us ho feu? De la butxaca?
—La sanitat pública només cobreix un tant per cent molt petit i et limita, en moltes ocasions, les vegades que has de canviar l’aparell (cadires de rodes, pròtesis, etc.) Per tant, la resta es treu de la butxaca.
Quan anem a veure exposicions d’ajudes tècniques, anem a veure una sèrie de productes el noranta per cent dels quals el nostre col·lectiu no pot assumir. És com aquell que va a veure una exposició de Rolls-Royce o Ferrari i acaba anant amb un 600!!!
D’això es treu una conclusió clara: s’ha avançat moltíssim en les ajudes tècniques i en els materials, però encara manca solucionar el tema de les subvencions de les administracions.
Per a molts de nosaltres seria molt important anar amb una cadira de rodes que pesés set o vuit quilos o que fos elèctrica, en alguns casos, per traslladar-nos millor, el que passa és que quan veus l’import de la cadira desisteixes i acabes anant amb la de sempre. Generalment, productes de mala qualitat, sabates horroroses i incòmodes, crosses de ferro, cadires voluminoses i pesants...

—Per fer-nos-en una idea: quant pot valer una cadira elèctrica amb bones prestacions?
—Fàcilment 12.000 euros, uns dos milions de les antigues pessetes.

—Abans parlàvem del tema de les barreres arquitectòniques. Heu reconegut que s’ha avançat molt en la nostra societat, però suposem que la satisfacció encara no és plena.
—És evident que la situació d’ara amb la de 25 anys enrere no és la mateixa. En el tema constructiu, s’han posat unes normatives que es compleixen adequadament en un tant per cent elevat, tot i que sempre hi ha algunes taques negres derivades del boom que ha generat la construcció en els darrers anys.
També ha estat vital la implicació de les administracions en els seus plans d’actuació. Nosaltres sempre posem d’exemple la comarca de la Garrotxa, que compta amb un pla comarcal de supressió de barreres arquitectòniques promogut pel mateix Consell Comarcal. Això és importantíssim!
Però l’aspecte que ha ajudat a entendre clarament el món del discapacitat ha estat el fet que una persona normal i corrent es pugui convertir en un de nosaltres per un tipus d’accident o fet determinat i hagi de superar alguna barrera arquitectònica en el seu nou tipus de vida.

—Els accidents de trànsit són un factor clau?
—Exacte! Hi ha una dada que és demostrable i que creix cada any: abans, els socis de MIFAS érem la majoria afectats per la «polio» o per haver nascut amb algun tipus de discapacitat; actualment, si fem una radiografia de la nova gent que entra a l’associació, veurem que és majoritàriament gent jove que ha patit accidents de trànsit.

—Ja per acabar: on us poden trobar les persones interessades a formar part de la vostra associació?
—Ens poden trucar als telèfons 972 26 67 90 (delegació d’Olot), al 972 23 45 02, o poden visitar el nostre lloc web (www.mifas.com)
Abans d’acabar l’entrevista, ens agradaria fer una menció especial al qui va ser president de la delegació de MIFAS a la Garrotxa, en Josep Maria Carbonell (e.p.d.), que ens va deixar fa poc, i que va ajudar moltíssim el nostre col·lectiu. A ell, i a la seva família, els hem de donar les gràcies pel seu incondicional suport.

—MIFAS, enhorabona per aquests 25 anys! I endavant!
—Moltes gràcies!